26 de noviembre de 2014
22 de noviembre de 2014
Ara sí que hauria de ser l'hora de parlar de … exclusió social
La presentació de l'estudi de PricewaterhouseCoopers International Limited, Trabajar en 2033, torna a posar sobre la taula, de forma indirecte, un altre cop, el greu problema que pateixen, i patiran, molts espanyols arran de la Gran Recessió: l'atur.
Segons aquest treball, tot i que no hi ha una certesa absoluta respecte de les seves prediccions, Espanya tornaria als nivells de desocupació anteriors a la crisi financera de les hipoteques escombraries nord-americana —subprime— a l'any 2033. Segons l'OCDE, la taxa anual harmonitzada d'atur espanyola era del 8,27% (1.981 milers d'aturats) a l'any 2007 —la crisi de Lehman Brothers es produeix el 15 de setembre d'aquest any—. Segons aquest mateix organisme, Espanya tenia una taxa de desocupació del 26,37% (5.841 milers d'aturats) a l'any 2013. Si es compleixen les prediccions de PwC, llavors això significaria que, si restem les taxes anuals harmonitzades d'atur dels anys 2013 i 2007 i ho dividim per la diferència d'anys entre 2033 i 2013, de mitjana, cada any s'aniria reduint la taxa d'atur espanyola en 0,865 punts percentuals. És a dir, cada any, de mitjana durant els propers 20 anys, s'hauria de produir una creació neta d'ocupació de 193.000 jocs de treball a Espanya.
No obstant, cal matisar el resultat anterior. Els càlculs s'han realitzat suposant ceteris paribus la població activa espanyola de l'any 2013, però aquest supòsit no és cert. Aquest resultat és una simplificació de la realitat perquè no té en compte que cada any es jubilen persones; s'incorporen noves persones al mercat de treball; hi ha «fugida de cervells», emigració i «re-immigració» per factors d'expulsió autòctons o, per factors d'atracció forans; hi ha «captació de talent» forà i immigració per factors d'atracció autòctons o, per factors d'expulsió forans; i/o, les taxes de natalitat i mortalitat d'Espanya.
Tot i que hi ha profetes econòmics que encerten les seves prediccions, com per exemple, George Soros, quan va especular, a l'any 1992, que Anglaterra no formaria part de l'euro; Jordi Catalan, quan va escriure, a l'any 2002, les dificultats que travessaria Espanya en formar part de l'euro i abandonar les habituals i històriques devaluacions de la pesseta per recuperar-se de les crisis econòmiques; els economistes del premi Paul Revere, ordenats de més votacions a menys:
1) Steve Keen
2) Nouriel Roubini
3) Dean Baker
4) Joseph Stiglitz
5) Ann Pettifor
6) Robert Shiller
7) Paul Krugman
8) Michael Hudson
9) Wynne Godley
10) George Soros
11) Kurt Richebächer
12) Jakob Brøchner Madsen
que van pronosticar el col·lapse financer nord-americà; el més habitual és que, o els auguris dels economistes siguin erronis, o que no tinguin suficient ressò mediàtic, o influència en les decisions de política econòmica.
Malgrat totes aquestes restriccions, difícils d'estimar, suposem que es creïn, de mitjana, 193.000 noves ocupacions a Espanya durant els propers 20 anys. És aquesta data factible? Segons les dades de Roser Nicolau i de l'INE, Espanya ha viscut tres períodes de creixement en la seva població ocupada durant el període 1970-2012. De 1970 a 1974 es va passar de 12.501.300 a 13.222.100 ocupats, una mitjana anual de 180.200 nous llocs de treball. De 1984 a 1990 es va passar d'11.040.200 a 13.041.800 ocupats, una mitjana anual de 333.600 noves ocupacions. I, de 1993 a 2007 es va passar de 12.203.300 a 20.717.900 ocupats, una mitjana anual de 608.185 nous ocupats. Per tant, crear 193.000 nous jocs de treball anuals a Espanya fins a l'any 2033 hauria de ser una fita viable, tot i tenint en compte que, les crisis són inherents en una dinàmica capitalista.
Però, la qüestió transcendental que cal plantejar-se és: quina conseqüència tindrà tot aquest temps en les persones que volen treballar i no troben una feina? La resposta hauria de ser òbvia: l'exclusió social.
De mitjana, hi hauran 193.000 persones que romandran 20 anys en situació d'atur, 386.000 persones que estaran 19 anys a l'atur, 579.000 persones que continuaran desocupades 18 anys, 772.000 persones 17 anys desocupades, 965.000 persones 16 anys, i així successivament. Aquestes dades tenen una lectura social molt inquietant:
Segons aquest treball, tot i que no hi ha una certesa absoluta respecte de les seves prediccions, Espanya tornaria als nivells de desocupació anteriors a la crisi financera de les hipoteques escombraries nord-americana —subprime— a l'any 2033. Segons l'OCDE, la taxa anual harmonitzada d'atur espanyola era del 8,27% (1.981 milers d'aturats) a l'any 2007 —la crisi de Lehman Brothers es produeix el 15 de setembre d'aquest any—. Segons aquest mateix organisme, Espanya tenia una taxa de desocupació del 26,37% (5.841 milers d'aturats) a l'any 2013. Si es compleixen les prediccions de PwC, llavors això significaria que, si restem les taxes anuals harmonitzades d'atur dels anys 2013 i 2007 i ho dividim per la diferència d'anys entre 2033 i 2013, de mitjana, cada any s'aniria reduint la taxa d'atur espanyola en 0,865 punts percentuals. És a dir, cada any, de mitjana durant els propers 20 anys, s'hauria de produir una creació neta d'ocupació de 193.000 jocs de treball a Espanya.
No obstant, cal matisar el resultat anterior. Els càlculs s'han realitzat suposant ceteris paribus la població activa espanyola de l'any 2013, però aquest supòsit no és cert. Aquest resultat és una simplificació de la realitat perquè no té en compte que cada any es jubilen persones; s'incorporen noves persones al mercat de treball; hi ha «fugida de cervells», emigració i «re-immigració» per factors d'expulsió autòctons o, per factors d'atracció forans; hi ha «captació de talent» forà i immigració per factors d'atracció autòctons o, per factors d'expulsió forans; i/o, les taxes de natalitat i mortalitat d'Espanya.
Tot i que hi ha profetes econòmics que encerten les seves prediccions, com per exemple, George Soros, quan va especular, a l'any 1992, que Anglaterra no formaria part de l'euro; Jordi Catalan, quan va escriure, a l'any 2002, les dificultats que travessaria Espanya en formar part de l'euro i abandonar les habituals i històriques devaluacions de la pesseta per recuperar-se de les crisis econòmiques; els economistes del premi Paul Revere, ordenats de més votacions a menys:
1) Steve Keen
2) Nouriel Roubini
3) Dean Baker
4) Joseph Stiglitz
5) Ann Pettifor
6) Robert Shiller
7) Paul Krugman
8) Michael Hudson
9) Wynne Godley
10) George Soros
11) Kurt Richebächer
12) Jakob Brøchner Madsen
que van pronosticar el col·lapse financer nord-americà; el més habitual és que, o els auguris dels economistes siguin erronis, o que no tinguin suficient ressò mediàtic, o influència en les decisions de política econòmica.
Malgrat totes aquestes restriccions, difícils d'estimar, suposem que es creïn, de mitjana, 193.000 noves ocupacions a Espanya durant els propers 20 anys. És aquesta data factible? Segons les dades de Roser Nicolau i de l'INE, Espanya ha viscut tres períodes de creixement en la seva població ocupada durant el període 1970-2012. De 1970 a 1974 es va passar de 12.501.300 a 13.222.100 ocupats, una mitjana anual de 180.200 nous llocs de treball. De 1984 a 1990 es va passar d'11.040.200 a 13.041.800 ocupats, una mitjana anual de 333.600 noves ocupacions. I, de 1993 a 2007 es va passar de 12.203.300 a 20.717.900 ocupats, una mitjana anual de 608.185 nous ocupats. Per tant, crear 193.000 nous jocs de treball anuals a Espanya fins a l'any 2033 hauria de ser una fita viable, tot i tenint en compte que, les crisis són inherents en una dinàmica capitalista.
Però, la qüestió transcendental que cal plantejar-se és: quina conseqüència tindrà tot aquest temps en les persones que volen treballar i no troben una feina? La resposta hauria de ser òbvia: l'exclusió social.
De mitjana, hi hauran 193.000 persones que romandran 20 anys en situació d'atur, 386.000 persones que estaran 19 anys a l'atur, 579.000 persones que continuaran desocupades 18 anys, 772.000 persones 17 anys desocupades, 965.000 persones 16 anys, i així successivament. Aquestes dades tenen una lectura social molt inquietant:
Una persona que, a data d'avui, tingui 52 anys,
estigui aturada, porti 34 anys treballant
i pertanyi a la mitjana dels que no troben
una feina en els propers 15 anys,
en cas que a l'any 2033 encara existeixin les pensions,
quina prestació de jubilació percebrà quan hagi assolit els 67 anys
i porti els darrers 15 anys sense cotitzar a la Seguretat Social?
estigui aturada, porti 34 anys treballant
i pertanyi a la mitjana dels que no troben
una feina en els propers 15 anys,
en cas que a l'any 2033 encara existeixin les pensions,
quina prestació de jubilació percebrà quan hagi assolit els 67 anys
i porti els darrers 15 anys sense cotitzar a la Seguretat Social?
Som el que som
Un imant és un cos o dispositiu que té la capacitat de generar un camp magnètic invisible dipolar. Els pols de diferents signes s'atrauen i els pols del mateix signe es repel·leixen. Aquest fenomen també es detecta a les migracions, que poden ser per factors d'atracció i/o d'expulsió. Els emigrants poden ser expulsats del seu país per raons polítiques, econòmiques, socials o culturals; tanmateix pot succeir amb l'atracció dels immigrants pel país d'acollida: el somni de fer fortuna o l'esperança d'una vida millor.
Aquests fenòmens no són nous, però la nostra memòria històrica és molt dèbil i, sovint, ens oblidem que hem estat un país emigrant. La major migració ibèrica de la història es va produir des dels inicis del segle XIX fins a la meitat del segle XX, quan sis milions d'espanyols i portuguesos van migrar cap al Nou Món (Otero i Alonso, 2004), ja fos per factors d'expulsió com, per exemple, la crisi de la fil·loxera, o per factors d'atracció com, per exemple, la riquesa dels indians. També, sovint, ens oblidem que hem estat un país immigrant. Gràcies a l'arribada de talents anglesos a la segona meitat del segle XVIII, entre d'altres factors, que coneixien noves tècniques tèxtils (Nieto-Galán, 2001 i Thomson, 2011: 326-327), Catalunya va esdevenir, primer, en una potència europea en la fabricació d'indianes i, després, en «la fàbrica d'Espanya».
Per desgràcia, encara hi ha cervells de primera i de segona categoria. Avui dia, els Estats més desenvolupats del món han aixecat murs per evitar l'arribada d'immigrants pobres als seus països. Els mitjans de comunicació ens mostren imatges esfereïdores d'immigració il·legal amb pasteres «carregades» d'homes, dones i, fins i tot, nadons que busquen una vida millor «cap a la terra promesa». Aquestes dificultats no les pateixen els immigrants rics o de «coll blanc». Els nostres JASP —tot i que joves, sobradament preparats— són expulsats del nostre país i atrets per altres països que els ofereixen grans facilitats per a migrar. Per què?
Perquè som el que som. Creiem que érem un país desenvolupat, però érem el cinquè país amb la taxa d'atur harmonitzada més elevada del món a l'any 2012, darrera de països subdesenvolupats com Macedònia, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, i Sud-Àfrica (Ilostat, 2012). Espanya tenia, darrera de Grècia, la segona taxa d'atur juvenil —menors de 25 anys— més alta d'Europa: un 52% a l'any 2012 (Rocha, 2013). L'abandonament escolar dels joves espanyols era del 28,8% a l'any 2012, quasi el doble de la mitjana europea que era del 14,5% (Europa Press, 2013). El 39% de les cotitzacions borsàries de les majors empreses espanyoles a l'Ibex-35, en finalitzar l'any 2013, corresponia a entitats financeres. D'una mostra de cent setanta-cinc països, Espanya ocupava el lloc quaranta-quatre en la facilitat per a fer negocis a l'any 2012 (World Bank, 2012). El Parlament Europeu exhibí un mapa amb les singularitats de cadascun dels seus membres, Espanya es caracteritzà per un totxo.
Malgrat l'evidència de nombrosos i importants factors d'expulsió, també existeixen factors d'atracció. Espanya es va situar en la novena posició mundial en el nombre de doctorats en ciència i enginyeria, la desena posició mundial en la publicació d'articles a les principals revistes científiques del món i en despesa de R+D com a percentatge del PIB, però ocupà la vint-i-tresena posició en el nombre de patents enregistrades. Espanya ha ocupat, i ocupa, el lideratge mundial en la creativitat culinària. Però, sens dubte, el major valor afegit d'Espanya és el clima mediterrani. Espanya és, per a molts estrangers, sol, braus, flamenc, sangria i paella. Malgrat aquest estereotip pejoratiu, als cervells estrangers de primera categoria els fascina el nostre clima i el nostre estil de vida.
En definitiva, els cervells autòctons són expulsats perquè som el que som, però, també, els cervells estrangers se senten atrets pel nostre país perquè som el que som. D'una banda, som totxos i, d'altra banda, som un estil de vida. Els totxos repel·leixen els nostres cervells de primera categoria perquè són del mateix signe i, el clima i el nostre estil de vida atrau els cervells estrangers de primera categoria perquè són de diferent signe. El nostre país està polaritzat. Som un imant.
BibliografiaAquests fenòmens no són nous, però la nostra memòria històrica és molt dèbil i, sovint, ens oblidem que hem estat un país emigrant. La major migració ibèrica de la història es va produir des dels inicis del segle XIX fins a la meitat del segle XX, quan sis milions d'espanyols i portuguesos van migrar cap al Nou Món (Otero i Alonso, 2004), ja fos per factors d'expulsió com, per exemple, la crisi de la fil·loxera, o per factors d'atracció com, per exemple, la riquesa dels indians. També, sovint, ens oblidem que hem estat un país immigrant. Gràcies a l'arribada de talents anglesos a la segona meitat del segle XVIII, entre d'altres factors, que coneixien noves tècniques tèxtils (Nieto-Galán, 2001 i Thomson, 2011: 326-327), Catalunya va esdevenir, primer, en una potència europea en la fabricació d'indianes i, després, en «la fàbrica d'Espanya».
Per desgràcia, encara hi ha cervells de primera i de segona categoria. Avui dia, els Estats més desenvolupats del món han aixecat murs per evitar l'arribada d'immigrants pobres als seus països. Els mitjans de comunicació ens mostren imatges esfereïdores d'immigració il·legal amb pasteres «carregades» d'homes, dones i, fins i tot, nadons que busquen una vida millor «cap a la terra promesa». Aquestes dificultats no les pateixen els immigrants rics o de «coll blanc». Els nostres JASP —tot i que joves, sobradament preparats— són expulsats del nostre país i atrets per altres països que els ofereixen grans facilitats per a migrar. Per què?
Perquè som el que som. Creiem que érem un país desenvolupat, però érem el cinquè país amb la taxa d'atur harmonitzada més elevada del món a l'any 2012, darrera de països subdesenvolupats com Macedònia, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, i Sud-Àfrica (Ilostat, 2012). Espanya tenia, darrera de Grècia, la segona taxa d'atur juvenil —menors de 25 anys— més alta d'Europa: un 52% a l'any 2012 (Rocha, 2013). L'abandonament escolar dels joves espanyols era del 28,8% a l'any 2012, quasi el doble de la mitjana europea que era del 14,5% (Europa Press, 2013). El 39% de les cotitzacions borsàries de les majors empreses espanyoles a l'Ibex-35, en finalitzar l'any 2013, corresponia a entitats financeres. D'una mostra de cent setanta-cinc països, Espanya ocupava el lloc quaranta-quatre en la facilitat per a fer negocis a l'any 2012 (World Bank, 2012). El Parlament Europeu exhibí un mapa amb les singularitats de cadascun dels seus membres, Espanya es caracteritzà per un totxo.
Malgrat l'evidència de nombrosos i importants factors d'expulsió, també existeixen factors d'atracció. Espanya es va situar en la novena posició mundial en el nombre de doctorats en ciència i enginyeria, la desena posició mundial en la publicació d'articles a les principals revistes científiques del món i en despesa de R+D com a percentatge del PIB, però ocupà la vint-i-tresena posició en el nombre de patents enregistrades. Espanya ha ocupat, i ocupa, el lideratge mundial en la creativitat culinària. Però, sens dubte, el major valor afegit d'Espanya és el clima mediterrani. Espanya és, per a molts estrangers, sol, braus, flamenc, sangria i paella. Malgrat aquest estereotip pejoratiu, als cervells estrangers de primera categoria els fascina el nostre clima i el nostre estil de vida.
En definitiva, els cervells autòctons són expulsats perquè som el que som, però, també, els cervells estrangers se senten atrets pel nostre país perquè som el que som. D'una banda, som totxos i, d'altra banda, som un estil de vida. Els totxos repel·leixen els nostres cervells de primera categoria perquè són del mateix signe i, el clima i el nostre estil de vida atrau els cervells estrangers de primera categoria perquè són de diferent signe. El nostre país està polaritzat. Som un imant.
* Europa Press (2013). El abandono escolar de los jóvenes en España dobla la media europea [accés en línia]. Diari El Mundo (Educación). http://www.elmundo.es/elmundo/2013/05/14/espana/1368529700.html. [Consultat el 7 de novembre de 2014].
* Ilostat (2012). Unemployment harmonized rate by countries [accés en línia]. International Labour Organization. http://www.ilo.org/ilostat/faces/home/statisticaldata. [Consultat el 3 de maig de 2014].
* Nieto-Galán, Agustí (2001). La seducción de la máquina. Santponç, Monturiol y Isaac Peral. Vapores, submarinos e inventores. Madrid: Nivola libros y ediciones, SL (Novatores).
* Otero, Luis i Alonso, Abraham (2004). Grandes migraciones de la historia. Hacia la tierra prometida [accés en línia]. Muy Interesante, 2 d'abril de 2004. http://www.muyinteresante.es/historia/articulo/grandes-migraciones-de-la-historia-hacia-la-tierra-prometida. [Consultat el 8 de novembre de 2014].
* Rocha, Fernando (2013). El desempleo juvenil en España. Situaciones y recomendaciones políticas [accés en línia]. Fundación 1º de Mayo, 50 (Informes). http://www.1mayo.ccoo.es/nova/files/1018/Informe50.pdf. [Consultat el 8 de novembre de 2014].
* Thomson, James K. J. (2011). “Consideracions sobre la indústria cotonera i la seva evolució a Barcelona, 1730-1840”. A: Sánchez, Àlex (coord.). La indústria de les indianes a Barcelona, 1730-1850. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Seminari d'Història de Barcelona (Barcelona Quaderns d'Història, 17, desembre de 2011).
* World Bank (2012). Doing Business [accés en línia]. http://doingbusiness.org. [Consultat el 18 de maig de 2014].
9 de noviembre de 2014
DUI: Proclamació de la 2ª República Espanyola i de l'Estat Català
Aquest post intenta establir un paralelisme entre:
la proclamació de la 2ª República Espanyola el 14 d'abril de 1931,
la proclamació de l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934 i,
la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) de Catalunya a l'any 2015.
la proclamació de la 2ª República Espanyola el 14 d'abril de 1931,
la proclamació de l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934 i,
la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) de Catalunya a l'any 2015.
El mes de febrer de l'any 1931, el rei Alfonso XIII de España nomenà President del Consell de Ministres a l'almirant Juan Bautista Aznar, qui va proposar el següent calendari electoral:
● 1r. Eleccions municipals el diumenge 12 d'abril.
● 2n. Eleccions a Corts Constituents.
El 12 d'abril de 1931 els ciutadans d'Espanya fan cua als col.legis electorals per tal d'exercir el seu dret a vot.
● 1r. Eleccions municipals el diumenge 12 d'abril.
● 2n. Eleccions a Corts Constituents.
El 12 d'abril de 1931 els ciutadans d'Espanya fan cua als col.legis electorals per tal d'exercir el seu dret a vot.
«El interés despertado por estas elecciones se tradujo desde los primeros instantes en una nutridísima [sic] votación; que sorprendió aún a los más optimistas. Apenas constituidas las Mesas se formaron largas colas a las puertas de los colegios, y en menos de dos horas había emitido ya su voto más del 25 por 100 del censo. La votación continuó animadísima [sic] durante toda la mañana y la tarde. Se cree que esta votación ha sido superior, incluso a la que provocó el movimiento de Solidaridad Catalana, que, en general, se toma siempre como tipo. La impresión a primera hora era que las candidaturas antidinásticas tendrían un número de votos extraordinariamente superior al de las de derecha. A las cuatro de la tarde comenzaron los escrutinios, labor que resultó laboriosísima [sic] por la cantidad extraordinaria de sufragios emitidos. En las ramblillas [sic], principalmente en la de Canaletas, se congregó un enorme gentío para ir conociendo los resultados de la votación, que aparecían en unos transparentes.
En el domicilio de la Lliga se reunieron, como de costumbre, los primates del partido. Desde el principio se vio que la Liga obtenía una votación inferior a la que esperaban, lo cual como es lógico, desilusionó a aquéllos, llevándose incluso a prescindir de los altavoces que habían sido colocados en la parte exterior del edificio, y a suprimir el servicio de información. En el Centro de la izquierda catalana el entusiasmo era indescriptible. Por el contrario, en el domicilio de la Acció Catalana el desencanto fué [sic] enorme. Alrededor de las diez de la noche se obtuvieron los resultados de la elección en los diez distritos. Faltaban algunos datos que no podían alterar aquéllos. Según este resultado, la izquierda catalana, acaudillada por Maciá, había conseguido veinticinco puestos; la Lliga, doce; la coalición republícanosocialista, once, y los republicanos autónomos, dos.
El resultado de la elección causó, al conocerse, la natural sorpresa, por cuanto nadie esperaba que el grupo de izquierda catalana tuviera una votación tan brillante, habiendo logrado conquistar la mayoría en casi todos los distritos, incluso en el octavo y en el sexto, donde siempre predominó la Lliga. Después de las diez de la noche el Sr. Maciá estuvo en el Círculo de la izquierda catalana y tuvo que asomarse al balcón para dirigir la palabra al público. Dijo que tenían que estar muy satisfechos todos los que habían sufrido los horrores de la dictadura, cuantos habían sido objeto de persecución y prisión. Añadió que el pueblo de Barcelona ha demostrado estar al lado de los ideales de justicia y libertad y que los elegidos tienen desde hoy al deber de seguir siempre por este camino, ya que lo marca el pueblo. El ex coronel Maciá conversó telefónicamente con Indalecio Prieto para darle cuenta del resultado de las elecciones y dirigió también un telegrama de felicitación al
Sr. Alcalá Zamora.» (Crònica "En Barcelona" de l'article "España por la República. La votación se verificó sin incidentes en todo el país" publicada a la pàgina 9 del diari “Heraldo de Madrid” el 13 d'abril de 1931).
El dia 14 d'abril de 1931, a dos quarts de tres de la tarda, Macià proclamà la República Catalana, des del balcó del Palau de la Diputació de Barcelona.
«A las cinco menos cuarto [del 14 d'abril de 1931] salió de Palacio D. Melquiades Álvarez. Una expectación grande había en torno a las manifestaciones que pudiera hacer. En el zaguán del Alcázar, confundido con los periodistas, se veían muchos elementos de significado matiz izquierdista.
Don Melquiades Álvarez esperó a que los informadores tuvieran bien preparados su lápiz y sus cuartillas, y manifestó lo siguiente: "He celebrado mi entrevista con el Rey y se ha reconocido en ella la situación grávisima [sic] en que se encuentra España en los actuales momentos. He manifestado a Su Majestad que por culpa de ciertos gobernantes enemigos de la fórmula de Cortes constituyentes se había utilizado temerariamente la fórmula de las elecciones municipales, sin prever, por lo visto, los resultados y las consecuencias que de su aplicación práctica pudieran derivarse.
El pueblo español, que tiene más educación política de lo que suponen ciertas gentes y verdadera conciencia de su poder y de su fuerza, ha utilizado esas elecciones municipales convocadas, como elecciones legislativas y constituyentes para manifestar e imponer su voluntad de una manera inequívoca y abrumadora. La voluntad del pueblo no puede ser más explícita y manifiesta con verdadera soberanía.
Se luchaba entre Monarquía y República, y el pueblo optó por la República. He dicho al Rey, y se lo he dicho con toda franqueza, al mismo tiempo que con toda cortesía, que no le queda otro recurso que obedecer ciegamente la voluntad del país y, ausentarse de España, dando libre acceso a los ideales republicanos de la nación.
A mi juicio, es indispensable que el Gobierno haga entrega del Poder a quien represente el partido republicano, para que se cumpla la voluntad del país, que es la verdadera soberana y el origen de todos los poderes.
También manifesté al Rey que era ineficaz, inoportuna y tardía la fórmula de las Cortes Constituyentes. Y para que el pueblo no pueda suponer que se trata de desnaturalizar su voluntad con fórmulas jurídicas y empíricas, no queda al Rey más recurso que obedecer la voluntad del país y acatarla ciegamente".» (Crònica "El Sr. Alvarez aconseja al Rey que obedezca la voluntad republicana del país" publicada a la pàgina 20 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
A les cinc de la tarda es van presentar en l'Ajuntament de Madrid els consellers electes, a qui acompanyaven gran nombre d'amics. Amb gran entusiasme van col.locar en el balcó la bandera republicana, que va ser aplaudida pel públic reunit a la plaça de la Vil.la. El Sr. Rico i el Sr. Saborit es van adreçar als congregats davant la Casa de la Vil.la recomanant serenitat i pregant al públic que es dissolguessin amb ordre. El retrat del Rei va ser despenjat del tester principal del saló de sessions, i en el seu lloc es va col.locar un vell gravat de la República espanyola, en el que figurà un retrat de D. Manuel Ruiz Zorrilla. (Crònica "Los concejales electos se posesionan de la Casa-Ayuntamiento de Madrid" publicada a la pàgina 22 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
Don Melquiades Álvarez esperó a que los informadores tuvieran bien preparados su lápiz y sus cuartillas, y manifestó lo siguiente: "He celebrado mi entrevista con el Rey y se ha reconocido en ella la situación grávisima [sic] en que se encuentra España en los actuales momentos. He manifestado a Su Majestad que por culpa de ciertos gobernantes enemigos de la fórmula de Cortes constituyentes se había utilizado temerariamente la fórmula de las elecciones municipales, sin prever, por lo visto, los resultados y las consecuencias que de su aplicación práctica pudieran derivarse.
El pueblo español, que tiene más educación política de lo que suponen ciertas gentes y verdadera conciencia de su poder y de su fuerza, ha utilizado esas elecciones municipales convocadas, como elecciones legislativas y constituyentes para manifestar e imponer su voluntad de una manera inequívoca y abrumadora. La voluntad del pueblo no puede ser más explícita y manifiesta con verdadera soberanía.
Se luchaba entre Monarquía y República, y el pueblo optó por la República. He dicho al Rey, y se lo he dicho con toda franqueza, al mismo tiempo que con toda cortesía, que no le queda otro recurso que obedecer ciegamente la voluntad del país y, ausentarse de España, dando libre acceso a los ideales republicanos de la nación.
A mi juicio, es indispensable que el Gobierno haga entrega del Poder a quien represente el partido republicano, para que se cumpla la voluntad del país, que es la verdadera soberana y el origen de todos los poderes.
También manifesté al Rey que era ineficaz, inoportuna y tardía la fórmula de las Cortes Constituyentes. Y para que el pueblo no pueda suponer que se trata de desnaturalizar su voluntad con fórmulas jurídicas y empíricas, no queda al Rey más recurso que obedecer la voluntad del país y acatarla ciegamente".» (Crònica "El Sr. Alvarez aconseja al Rey que obedezca la voluntad republicana del país" publicada a la pàgina 20 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
A les cinc de la tarda es van presentar en l'Ajuntament de Madrid els consellers electes, a qui acompanyaven gran nombre d'amics. Amb gran entusiasme van col.locar en el balcó la bandera republicana, que va ser aplaudida pel públic reunit a la plaça de la Vil.la. El Sr. Rico i el Sr. Saborit es van adreçar als congregats davant la Casa de la Vil.la recomanant serenitat i pregant al públic que es dissolguessin amb ordre. El retrat del Rei va ser despenjat del tester principal del saló de sessions, i en el seu lloc es va col.locar un vell gravat de la República espanyola, en el que figurà un retrat de D. Manuel Ruiz Zorrilla. (Crònica "Los concejales electos se posesionan de la Casa-Ayuntamiento de Madrid" publicada a la pàgina 22 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
Pàgines 20 i 22 del diari "ABC" el 15 d'abril de 1931.
El Consell celebrat en Palau, sota la presidència de D. Alfonso, va ser, segons ens van manifestar alguns dels testimonis presents, un acte d'emoció i solemnitat. El Rei manifestà que de cap manera podia ni devia oposar-se a la voluntat nacional, i que ja estava feia temps arrelada en la seva consciència la convicció que devia donar totes les facilitats possibles per a que la transició d'un règim a un altre es fés sense convulsions. En aquest sentit, afirmà que sortiria d'Espanya aquella mateixa nit. Don Alfonso, amb pols ferm, signà un missatge, que adreçava al país, on dóna compte de la renúncia i assegurà que només desitja el bé d'Espanya. El missatge es lliurà al comte de Romanones, qui el farà públic segurament en el dia d'avui. (Crònica "Un mensaje del Rey" publicada a la pàgina 22 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
A les set i mitja de la tarda, i amb grans dificultats, perquè la Porta del Sol estava plena de públic, arrivà al ministeri de la Governació, pel carrer de Correos, un automòbil que portava als Srs. Alcalá Zamora, Lerroux, Azaña, De los Ríos, Maura i Albornoz. Don Miguel Maura es va dirigir al despatx del subsecretari de Governació, al que va dir: "Aun cuando sea ésta una toma de posesión poco protocolaria, vengo a hacerme cargo del ministerio de la Gobernación del Gobierno provisional de la República." El Sr. Marfil es va limitar a respondre: "Me doy por enterado." (Crònica "El Gobierno republicano se posesiona del Poder" publicada a la pàgina 22 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
D'aquesta forma, sense la celebració d'unes eleccions Constituents, es proclamà i s'instaurà la Segona República Espanyola. Espanya es llevava pel matí monàrquica i s'anava a dormir per la nit republicana.
A les set i mitja de la tarda, i amb grans dificultats, perquè la Porta del Sol estava plena de públic, arrivà al ministeri de la Governació, pel carrer de Correos, un automòbil que portava als Srs. Alcalá Zamora, Lerroux, Azaña, De los Ríos, Maura i Albornoz. Don Miguel Maura es va dirigir al despatx del subsecretari de Governació, al que va dir: "Aun cuando sea ésta una toma de posesión poco protocolaria, vengo a hacerme cargo del ministerio de la Gobernación del Gobierno provisional de la República." El Sr. Marfil es va limitar a respondre: "Me doy por enterado." (Crònica "El Gobierno republicano se posesiona del Poder" publicada a la pàgina 22 del diari "ABC" el dia 15 d'abril de 1931).
D'aquesta forma, sense la celebració d'unes eleccions Constituents, es proclamà i s'instaurà la Segona República Espanyola. Espanya es llevava pel matí monàrquica i s'anava a dormir per la nit republicana.
El 6 d'octubre de 1934, entre les 20:10 i les 20:20 hores, Lluís Companys aparegué al balcó de la Generalitat de Catalunya acompanyat dels consellers i proclamà de forma unilateral l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)